De vegades

Ser allà, amb ell, era increíble. No estava entre els meus i, perquè enganyar-nos, en un principi no em sentia del tot a gust, no era al meu lloc. Poc a poc, però, tot es va anar distensant... ell, jo, i el nostre voltant. Cal mencionar, crec, que els mojitos, el vi, el cava i posteriorment els cubates hi van ajudar, però no és el que ens ocupa ara. La qüestió és que em contagiava de la felicitat que es respirava a l'ambient, que els moments de música forta, els ulls amb mirada intensa i el cor bategant de la gent que n'era la protagonista m'arribava a l'ànima, al cor, a dins... Em transpassava la pell i es quedava d'una manera que no sabria descriure. Els meus ulls també es tornaven de mirada penetrant i sé que els nostres cors agafaven el mateix compàs per seguir el ritme de la música i l'emoció. En un d'aquests moments on l'harmonia entre el que passava i jo era completa, em va atacar l'enemic de sempre, l'enemic de la monotonia, del saber que farà dos anys i mig ja... que allò no serà per sempre (oi?), que jo no vull que duri sempre (no?), que necessito viure altres coses (perquè no amb ell?), amb altres persones (segur que en trobaré un altre que em faci tan feliç?). L'atac de sempre, les preguntes que em visiten de tan en tan i el neguit de no saber si sóc on vull ser. Però aquest cop, per primera vegada, tenia resposta a cada pregunta, sorgien de dins i acababen fora d'una puntada de peu. Per primer cop era on volia ser, potser no en el meu ambient, potser no em sentia de la familia (perquè no ho era del tot), però sabia que allà m'hi acceptaven, i a mi aquell ambient, aquella gent no em desagradava. Sé que hi va haver un moment que potser vaig passar-me deu minuts de rellotge mirant-lo, assaborint el fet de tenir-lo al costat, de saber que sempre hi seria, que sempre ens estimaríem... i durant deu minuts no em vaig plantejar si allò duraria per sempre, era igual i, si m'ho haguéssin preguntat, hagués dit que sí, que era per sempre. Ho hagués dit convençuda (i crec que encara em dura) tot i no estar-ne; perquè la meva filosofia de que les coses no són per sempre, de vegades, i només de vegades, és mentida.