Vull dir-te tantes coses… Sempre he estat reticent a expressar-te en paraules el que sento, és com si et donés poder, aquell que he donat alguns cops i sempre m’han tornat en forma de punyal. Suposo, però, que és el moment de tornar-lo a donar; suposo que si ens amaguem per sempre la vida perd sentit, gràcia i essència.
Vull explicar-te grans coses, grans sentiments, grans imatges que guardo al teu costat. Vull descriure pas per pas com he viscut el temps al teu costat, més enllà del que pots veure reflectit al meu somriure permanent. I avui... avui no vull ni recordar que no sempre ens ha estat fàcil, ni vull mencionar que molts cops no només no ha estat fàcil, sinó que ha estat molt difícil, que ens han posat grans pedres al camí i que tot i això seguim aquí. No... avui vull centrar-me en els grans moments.
Una cançó (la teva cançó) i una rosa pel dia encerclat en color vermell sang. Tota la tendresa del món i molta innocència per perdre, i per fer-ho junts. Recordo la teva olor, el teu tacte, la teva preocupació i la meva mirada despreocupada, pura i sincera. Sé que sóc una somiatruites i de vegades dona la sensació que visqui en una altre dimensió... però m’adono de la importància del moment i la secundarietat de les parafernàlies. Per mi, va ser perfecte la imperfecció que ens envoltava, i no canviaria ni un dels detalls, perquè perdria l’essència del moment que vaig viure amb tu, que som, simplement, tu i jo.
Un intent de sorpresa. La falta de transport públic unit amb la teva suor i tres veles (verdes, per cert). La màgia d’una nit i la supervivència (que no sobrevivència) després del temps. Un motiu (o 15.552.000 motius) a celebrar. El mar de fons i la meva veu. El teu cor escoltant el meu. Un vestit blau, una abraçada i moltes paraules regalades onejant els teus oïdes i meravellant el teu cos. No oblidaré mai que allà va començar tot, d’alguna manera. Que el fred del principi i la calor d’aquell dia expressaven i corroboraven que la nostra historia era real, i extensa. Mai oblidaré i, si algun dia, per algun motiu remot dubtés, allà tinc la marca que vem deixar i encara perdura.
Una caixa plena d’il•lusió. Una caixa planejada i “cutreembolicada” (tot s’ha de dir). Una caixa que ens uniria tot el temps que havíem de separar-nos. Una manera senzilla i detallista per no deixar de regalar-me somriures. La magnificència d’un regal que en conté a un altre, que conté a un tercer i aquest a un quart... La grandesa del detall pel simple fet de ser pensat, i la felicitat d’aquest fet realitat.
Unes llaminadures i un parc molt verd. Tu i jo amb molt temps per perdre (o guanyar junts). Una tarda sencera que, per necessitats del moment, per l’escalfor que ens unia i l’atracció que no ens deixava separar, vem acabar al meu llit, en un intent d’unir-nos per sempre.
Una sala de cine. Recordo la primera pel•lícula: Solomon Kane. També recordo “Shutter island” o “Sin compromiso”. I entre record i record sempre hi ha unes crispetes, una beguda estrafolària de les teves i algunes xuxes a compartir. Tanco els ulls i em recordo a qualsevol d’elles amb tu, a les mirades a les fosques seguides d’un petó que significa “M’ho estic passant molt bé bla-bla-bla, però mentre et faig el petó, m’agradaria ser a...” (ja saps com continua). Si tanco els ulls i em recordo allà amb tu, salivo al pensar en la sal dels teus llavis, i en la mescla que causa amb la mora, o el cor, o les xuxes sabor piruleta que sempre comprem. Si tanco els ulls i em recordo allà amb tu, m’apareix un somriure, perquè m’encanta veure com gaudeixes d’una estona de cine i quatre crispetes, perquè els ulls se t’il•luminen i el teu cos s’endinsa en la història. De fet, si et sóc sincera... acabo de recordar “Bruno”.
El centre, el McDonald’s, les nostres botigues, unes compres. No és un dia, sinó el conjunt d’ells. Especialment una nit. Entre carrerons estrets amb cases altes i velles, amb la màgia de l’hivern i la gràcia de fer passar el fred fonent-nos en una abraçada. La teva mà a la meva cintura fa que respiri més tranquil•la, que em senti més segura, que passegi amb un somriure d’orella a orella pensant: “tot anirà bé, ell és al meu costat”.
Platja d’aro i l’Estany. Ambdós llocs molt importants per nosaltres, i íntims. Sé que això ha estat un pas. Obrir els nostres llocs màgics, deixar entrar una mica més endins, confiar una mica més, deixar que l’altre formi (cada vegada una mica més) part de la nostra vida.
El primer retrobament. Jo depilant-me i tu pelat. Una abraçada de mico i molts “mimitos i besitos” al sofà. Pluja a fora i calma a dins. Una pizza, una peli (per mi un somni), i la primera nit junts. Un cúmul de massa (massa?) coses bones, i milers de ganes de disfrutar-les totes i cada una d’elles.
Molts, molts més moments. Siguin passejades espontànies o dates molt marcades. Siguin petits detalls que mouen el nostre món o una simple abraçada. El càmping, PortAventura... són moments més recents, però no treiem importància als esmorzars que ens hem comprat, als gelats que ens hem menjat, als cafès que hem pres, a les passejades que hem fet, al vent que ha acariciat les nostres mans unides, o als peatges que hem pagat. No oblidem que cada segon compta, i que totes les escales mecàniques, les il•lusions compartides, els semàfors en vermell, les últimes files, els missatges inesperats... tot compta i, al final, tots ells són grans moments.
